Diumenge es va tancar al Centre d'Art Santa Mónica el punt de consulta
Copyfight, que ha reunit des del mes de desembre tot un seguit d'activitats que posen de manifest la crisi del model actual de propietat intel·lectual.
Tots sabem què vol dir la cè encerclada que apareix en molts documents: el copyright, un signe que indica que "tots els drets estan reservats" i que l'obra no es pot ni copiar, ni modificar ni distribuir.
L'entorn digital, que facilita copiar i compartir continguts, exigeix, però, un nou model per la difusió i l'accés a la cultura que s'ajusti als nous temps que vivim.
Copyleft
Com a resposta a les restriccions que implica la Llei de propietat intel.lectual, sorgeix el
copyleft. Un moviment que propugna la lliure circulació d'idees per trencar l'escletxa digital i estendre el coneixement arreu. Tot i que legalment no es pot considerar així, tècnicament és el contrari del copyright i, per això, es representa amb una C invertida.
Per a Bill Gates, els abanderats de la cultura lliure i el copyleft són una colla de
comunistes. Per a Pedro Farré, director del gabinet de relacions institucionals de l'
SGAE, el copyleft és un moviment obscur al darrere del qual estan companyies com Microsoft, Google i altres empreses tecnològiques, segons va dir en una entrevista a
Informativos Telecinco.
No va per aquí. La primera llicència copyleft la va crear
Richard Stallman, pare del programari lliure, el 1984, i la va batejar GNU General Public Licence.
La llicència
GPL dóna la llibertat d'usar, modificar, redistribuir i millorar un programa. I no s'aplica només al software, sinó també a la literatura, la música i l'art en general.
L'alternativa: Creative CommonsEl copyleft, però, no acabava de convèncer alguns creadors que no volien renunciar als seus drets. Per això, el catedràtic de dret de la Universitat de Harvard,
Lawrence Lessig, va crear unes llicències que se situen a mig camí entre el copyright i el copyleft, que fan compatible els drets d'autor amb l'accés universal a la cultura. Es diuen
Creative Commons (béns comuns creatius) i se simbolitzen amb una doble C.
Aquestes llicències , que conjuguen l'esperit de la Netiquette amb el copyright permeten copiar, distribuir i comunicar l'obra públicament, així com fer-ne obres derivades, però amb certes condicions, com ara reconèixer l'autor, no fer còpies amb finalitat comercial i conservar els termes de la llicència en cas de transformació de l'obra.
L'explosió de programari social per compartir fitxers i aquestes llicències han obert la porta a multitud d'iniciatives amb continguts gratuïts als quals pot accedir absolutament tothom.
En l'àmbit de la música, hi ha ja molts músics que aposten per regalar les seves cançons a Internet per poder generar concerts. El grup
Arctic Monkeys, una banda britànica postpunk, ha posat potes enlaire la indústria musical. A finals de gener van treure un disc que està al top ten dels millors àlbums de la història del pop britànic. Els seus fans, però, ja coneixien les seves cançons de molt abans perquè es van dedicar a pujar-les totes a internet i deixar que es descarreguessin.
A Barcelona, el grup de ritmes funk
lamundial.net també permet la descàrrega dels seus temes a través de la web.
Hi ha moltes més iniciatives que seria molt llarg enumerar. Només un parell d'adreces prquè vosaltres mateixos exploreu el món de la música lliure:
musicalibre.info, que inclou un doble CD recopilatori amb grups que llicencien el seu treball amb CC.
Live music archive, un directori amb directes de rockers com Ryan Adams o el llegendari grup The Grateful Dead.
La música no és l'únic àmbit on s'estan adaptant CC. El col·lectiu literari Wu Ming i el diari
20 minutos, per exemple, les fan servir. La Generalitat de Catalunya, que aposta per aquest tipus de llicències, ha impulsat un portal d'accés lliure als continguts que inclou la traducció al català del llibre de Lessig
Cultura Lliure.
A més, l'entitat internacional sense ànim de lucre que les impulsa ha tirat endavant ja noves iniciatives com
Science commons que estenen les CC al món científic perquè la recerca d'interès públic sigui de lliure accés.
Ja hi ha més de 20 països que han adaptat CC a la seva jurisdicció, entre els quals s'inclou Espanya. I n'hi ha 13 més en projecte.
El moviment sembla imparable. L'SGAE s'hi continua oposant. El cavall de batalla està per ells en les còpies de CD i l'intercanvi de fitxers a les xarxes d'intercanvi de fitxers entre iguals. Seguirem el tema.
En el capítol d'avui, així doncs, ens hem endinsat en el món del software social, que permet als usuaris interactuar i col·laborar. Webs com Del.icio.us, Reddit, Digg o Furl, que ofereixen totes la possibilitat de compartir favorits, només en són un exemple. 
Però el web estrella del software social a la xarxa és, sens dubte, MySpace, que ja té més de 54 milions d'usuaris registrats i és la cinquena pàgina més vista d'internet. MySpace va néixer el setembre del 2003 de la mà de Tom Anderson i Chris DeWolfe, que van decidir millorar una eina que aleshores tenia molt èxit, anomenada Friendster, que ermetia ampliar les xarxes de contactes dels usuaris. Google no va trigar gaire a entrar en la partida amb Orkut. Però MySpace s'emporta la palma. Bàsicament, perquè respon a la filosofia del "tot en un", suposo. 
